El Betis s'emporta la victòria de Montjuïc en el descompte (1-2)

RCD Espanyol. 27-01-08, 20:41.

El passat diumenge un gol als set segons i avui un altre, sobre els 90, han condemnat a un Espanyol que es queda sense premi després de l'enorme treball que va fer durant els noranta minuts i que deixen un punt d'amargor entre els locals. Només la crueltat del futbol podrà explicar que aquest any els bètics hagin sumat quatre punts en els dos partits amb tot just mitja dotzena d'oportunitats.

Semblava que l'Espanyol s'hagués deixat totes les pors al vestidor. Volia guanyar i agradar. Volia manar i resoldre el més aviat millor. Volia marcar i agradar. Va sortir amb tot i es va estavellar algun cop amb l'eficàcia de Ricardo i altres amb els propis errors. Feia molt de temps que l'Espanyol no tenia en els primers minuts tantes ocasions per resoldre el partit. Cada minut era una oportunitat. Fins a set, més o menys clares, es van comptabilitzar dins l'àrea del Betis en els primers minuts. Però la pilota no va voler entrar. No hi havia manera.

Els de Chaparro, que només havien marcat cinc gols en els seus desplaçaments, van començar a respirar alleujats quan va cessar el 'bombardeig' blanc-i-blau. Aquesta pausa li va donar a l'equip l'oxigen que reclamava en els primers minuts i, de mica en mica, se'n va anar estirant cap a la porteria de Casilla. Quan això va succeir ja es portava gairebé un terç de partit i feia la impressió que els de Valverde havien decidit arraconar qualsevol excusa relacionada amb les nombroses baixes que presenta l'equip, per molt que a la grada la gent recordés a Tamudo. El capità, present en la memòria col·lectiva, hagués pogut augmentar el seu compte golejador amb uns minuts tan oberts com els que es van veure a la primera meitat.

Malgrat això, en l'única escletxa defensiva local, Rivera va trobar un forat entre els centrals i es va plantar sol davant de Casilla, que no va poder fer res davant el col·locat xut del menut migcampista. Era el 0-1 just quan s'arribava al descans. Tant perdó tenia càstig… Per al Betis era un bàlsam i més si es té en compte que en tot el que portava de campionat només havia aconseguit cinc gols en les seves sortides.

L'Espanyol va tornar a sortir decidit a la segona meitat. Luis García va enganyar perfectament Ricardo en l'execució d'una falta a la vora de l'àrea i va posar l'empat en el minut 51. Poc després Melli va salvar amb el cos un intencionat xut de Valdo i sobre el primer quart, Ayza Gámez es va desentendre d'un clar enderroc dins l'àrea de Damià a Riera.

Valverde volia el partit i volia que els seus jugadors no frenessin el ritme. Total: De la Peña dins i tots els puntes al seu lloc. Després Coro va entrar en lloc de Jonathan Soriano per donar-li un punt més de velocitat a l'atac, però el Betis tampoc es rendia. Caffa va posar en dificultats un parell de vegades a Casilla.

El partit estava trencat i només faltava veure qui tindria l'encert d'inclinar-lo cap a un o l'altre costat. Llavors, Coro va tenir la seva oportunitat, fidel a aquestes cites, però aquesta vegada la seva rematada, sense pensar-s'ho dues vegades, se'n va anar fora per centímetres. Pitjor encara, va tenir una altra, a cinc minuts del final en la qual va deixar asseguts a un parell de defenses i el seu xut es va estavellar amb força al pal esquerre, en el que hagués estat un gol de bandera. Però com va succeir a la primera meitat, Xisco, que acabava de sortir al camp va centrar des de l'esquerra i Edu, de cap va fer inútil l'estirada de Casilla. Semblava com si el guió del malson estigués escrit per endavant.

Qui som - Contacte - RSS