El DKV Joventut, campió de la Copa del Rei amb un Rudy estel·lar

Agències. 10-02-08, 20:22.

Onze anys lluny de la Copa, una generació de nous talents i un partit jugat amb el manual del bon bàsquet a la mà han tornat a coronar campió de la Copa del Rei al DKV Joventut, que s'ha portat el títol amb enorme mèrit, a casa de l'amfitrió, davant el propi amfitrió i guanyant, primer en semifinals i després en la batalla pel títol, al Reial Madrid i al Tau, els dos equips que l'avantatgen en la classificació lliguera.

Rudy Fernández i Pablo Prigioni han saltat a la pista amb l'opció de convertir-se en el primer jugador que guanya dos títols de MVP a la Copa del Rei. Però el Tau i el DKV Joventut han sortit a esgotar qualsevol opció, a mirar fins el més mínim detall, a jugar quaranta minuts de pissarra.

D'això no se salven ni els grans, ni els més gran, ni tan sols els genis, ni Ricky Rubio, que és la quinta essència d'aquest joc. Quin plaer veure el jove verd-i-negre. Fins i tot en dies de final, dies d'aquests que els entrenadors procuren cronometrar des del dinar fins el podi, dies de preocupació per els tècnics, encara que menys per al croat Neven Spahija d'acord a l'estadística, ja que els bascos han comparegut amb tres títols en vuit anys i pendents de sumar el quart en el mateix termini.

El Joventut ha sortit amb els cinc sentits posats sobre el joc. El pivot alemany Jan Hendrik Jagla ha llançat als verd-i-negres amb dos triples matiners, però els nord-americans Pete Mickeal i Will McDonald han obert un pou sota del cèrcol badaloní. Als disset minuts, el Tau guanyava per dotze punts (28-16).

I això, malgrat que una falta i una tècnica sobre Mickeal han donat a Rudy Fernández quatre tirs lliures que, a banda d'aprofitar-los ha engrandit amb una cistella després de treure de banda (28-28). Aquesta seqüència ha donat un nou aire al Joventut, que ha sortit indemne del primer temps encara que signés un desesperador tres de setze en triples. El deu de dotze en tirs lliures li h deixat marge per no acusar-ho tant (33-30 m.20).

El Tau anava a altres coses. Els vitorians s'han posat el vestuari de les grans ocasions, la careta de les finals, el gest dels clubs que saben quines són les tardes en les quals no es pot fallar, en les que ningú té dret als artificis.

Ha jugat amb els arguments que millor li venien. Els ha buscat i els ha explotat sense miraments de principi a fi. Mickeal, McDonald, el serbi Igor Rakocevic i l'hispanobrasiler Tiago Splitter han adoptat les funcions d'un martell piló.

Quan el Tau copejava, ells impactaven en l'enclusa. Als bascos tot els resultava més fàcil, encara que només fora pel fet de jugar a casa. Però al Joventut tampoc li venia malament aquest paper de víctima cantada. El primer intent d'escapada seriós per part dels alabesos (47-41) ha mort contra el mur de talent que Rudy Fernández aixeca cada vegada que trepitja una pista de bàsquet.

Una tècnica per parlar més del compte sobre el nord-americà Pete Mickeal ha permès a l'internacional espanyol i al Joventut superar un moment especialment delicat als divuit minuts (de 30-22 a 30-28).

El Tau amenaçava amb desaparèixer a l'horitzó. Alguna cosa que hauria passat abans o després de no ser per la concentració col·lectiva de la 'Penya' i per la qualitat de Rudy Fernández (vint-i-dos punts en 30 minuts). La qüestió és que el Tau viu per a dies i partits com aquests. O que el Joventut també ha forjat una llegenda de cistelles i talent en tardes com la de Vitòria.

D'aquesta forma, i després de trenta minuts de tranquil·litat i confiança absoluta en el triomf per part local, el marcador anunciava a bombo i platerets que la 'Penya', que Ricky Rubio i Rudy, que Pau Ribas, que Eduardo Hernández Sonseca i la fabrica de jugadors de Badalona, encara podien donar la campanada.

El punt número vint-i-cinc en el compte del Rudy Fernández ha refredat l'optimisme del Buesa Arena, encara que no ha agafat per sorpresa al Tau lògicament. El Tau ha sortit a jugar una final i a aquesta labor ha aplicat tots els sentits. Molt més conscient del perill que comportava el Joventut que els seus aficionats i que l'ambient generalitzat de la Copa (60-58).

El nord-americà Demond Mallet ha refrescat les idees als despistats (62-61 m.34). El rumor procedent de la grada ha canviat d'escala. Les palmes de celebració han donat pas als xiulets d'angoixa quan el verd-i-negres manejaven la pilota. La quarta de Mickeal, encara que l'avantatge era 'local' (62-61), ha incrementat els tics nerviosos d'una afició àvida de celebrar alguna cosa amb els seus, de deixar enrere unes quantes fases finals sense premi. Ja volguessin molts poder comptar aquesta aventura de finals. El Tau vol comptar-la de finals i de títols. Per això hi havia una especial il·lusió en els vitorians.

La falta de Mickeal ha proporcionat tres tirs lliures a Rudy Fernández. Els ha clavat tots. 62-64 a poc més de cinc minuts per a la botzina i les il·lusions basques en la corda fluixa. Les esperances badalonines també pesaven. El Joventut, ningú pot oblidar-ho, és un clàssic, una referència, una cosa així com una casa comuna del bàsquet de tots, tant és l'equip al qual un dediqui el cor. El Joventut viu a l'interior de tots els amants del bàsquet.

El bosnià Mirza Teletovic ha obviat la comunió entre el Joventut i els aficionats al bàsquet. A ell li importava el Tau. I bé que l'ha defensat. L'ala-pivot ha transformat vuit punts seguits i ha fet voltar el resultat. La final era perfecta. Tenia tot el que se li pot demanar a un esport màgic com aquest. Emoció, bon bàsquet, respecte entre els equips i les aficions, joc net i dos grups de dotze guanyadors en post de l'èxit.

Dos minuts i mig per davant de la botzina hi havia somnis per a tots (74-74). Els errors anaven a tenir l'última paraula. O més ben dit, els encerts. Una constant en la nit vitoriana de Rudy, que ha posat la Copa en les puntes dels dits de la 'Penya' (74-78 a 1,34 minuts).

En vena d'encerts volava, impressionant, Teletovic. Ha allargat el seu excel·lent final de partit amb un altre triple més (onze punts de carrera) i l'existència del Tau (77-78), però a Ricky Rubio, un imberbe genial, fet de la pasta que distingeix els grans entre els grans, no ha tingut problemes per anotar dos tirs lliures vint-i-set segons abans de la conclusió. Els seus disset anys els ha llançat amb la tranquil·litat d'un veterà bregat en mil batalles. Ha de ser alguna cosa relacionada amb el talent. La feina l'ha acabat Mallet des de la línia de lliures. AVE Rudy. AVE Joventut.

Qui som - Contacte - RSS