L'Espanyol guanya a Mestalla (1-2) i es consolida en la zona UEFA

RCD Espanyol. 07-10-07, 09:09.

Quan en el minut 4 Baraja va avançar al València, semblava que la història ja estava escrita, com si fos un capítol més d'una narració coneguda i reiterada. I és que no és per menys. Rubén Baraja va perdre la final de la Copa del Rei del 2000, a Mestalla, defensant la samarreta de l'At. Madrid. La temporada següent va fitxar pel València i aquí va començar la seva personal venjança. Durant el seu primer any no va marcar a l'Espanyol, però a tots els següents partits que ha jugat amb el seu nou equip com a local davant els blanc-i-blaus ho ha fet. Aquesta nit, també. En total, set partits i set gols. De rècord. Aquest gol, a més, era el primer que encaixava, fins ara, l'Espanyol a la primera part i l'obligava a remuntar un resultat.

El València buscava la seva sisena victòria consecutiva a la Lliga, mentre que per a l'Espanyol seria la tercera. Els locals, que havien guanyat els últims quatre anys, van pensar que tot es posava molt fàcil, tant com dimecres passat davant el Chelsea, però els blanc-i-blaus, com els londinencs, van donar la campanada.

L'equip no es va descompondre amb aquest gol matiner. Possiblement perquè Kameni havia aturat un excel·lent mà a mà amb Villa i perquè el propi asturià es va haver de marxar molt aviat per un possible esquinç al turmell esquerre. L'Espanyol es va anar despertant de mica en mica i va acceptar la invitació del València de lluitar cos a cos cada metre de terreny. No només no va defugir la confrontació, sinó que va sortir replicador. Primer, Riera va culminar espectacularment una brillant acció col·lectiva d'atac per posar l'empat i, després, en el minut següent, Tamudo va estavellar la pilota al pal esquerre després d'un rebuig de Hildebrand, molt atent tota la primera meitat. El mateix va haver de fer poc després de la mitja hora amb una altra rematada de Riera i en el minut 41, quan Tamudo va rematar de manera tova, però amb intenció, cap a l'esquadra dreta.

L'Espanyol va acceptar l'oxigen del descans amb la sensació que encara tenia forces i convenciment per intentar completar la remuntada en la segona meitat. Quique, que no acabava de veure-ho tan clar, va posar al camp a Joaquín en lloc d'Arizmendi per buscar més profunditat, mentre que els blanc-i-blaus repetien esquema i esforç. De fet, Tamudo va tenir, de taló, una immillorable oportunitat de desnivellar el marcador en el minut 48.

Els minuts van anar passant amb aquesta sensació que Kameni no passava per excessiu perill, mentre que els locals tractaven de no tornar a deixar-se sorprendre. Quique, que va posar al camp a Morientes per jugar-se-la de manera definitiva, no acabava de trobar els espais necessaris. A la banda visitant, malgrat això, Tamudo seguia fent trencadisses entre la poblada defensa 'ché'. En el minut 65 es va inventar una retallada d'esquena dins l'àrea (va recordar moltíssim la que va fer al camp del Celta fa uns anys), però Miguel li va fer la traveta. L'àrbitre no va voler problemes i va mirar cap a un altre costat. Gairebé d'immediat, Joaquín va provar els reflexos de Kameni amb una rematada propera a la qual va respondre el camerunès amb eficàcia. Era una demostració més que l'Espanyol es trobava realment còmode al camp i no mostrava carències especials.

Conforme el partit entrava a la recta final, els blanc-i-blaus anaven donant mostres de consistència, fins a tal punt que d'una pilota intranscendent al centre del camp va néixer el gol de la victòria visitant, quan Valdo va llançar en profunditat cap a Luis García, qui no va perdonar. Era l'1-2 i l'Espanyol acabava d'aconseguir trencar el 'gafe' que el perseguia a Mestalla des de feia set temporades.

Qui som - Contacte - RSS