L'Espanyol posa un peu als quarts de la Copa

RCD Espanyol. 10-01-08, 08:19.

Caparrós tenia dos anys i a Valverde li faltaven encara set per néixer l'última vegada que Athletic i Espanyol s'havien enfrontat a la Copa. Era 1957 i des d'aleshores la història dels dos clubs ha tingut moltíssims alts i baixos. L'Athletic se'n va anar consolidant en aquest mig segle com 'Rei de Copes' mentre que l'Espanyol ha viscut els seus moments més brillants del 2000 cap aquí. La casualitat va fer que, 50 anys més tard, els dos equips tornessin a trobar-se en una eliminatòria que sempre ha tingut un claríssim color blanc-i-vermell. De fet, l'única oportunitat que l'Espanyol va tirar endavant va ser aquella temporada 56-57.

Malgrat això, l'Athletic arribava a aquest partit situat a la zona perillosa de la classificació, mentre que l'Espanyol presumia del tercer lloc i d'una ratxa de resultats envejosa, tant que Caparrós va decidir apostar per una petita martingala per buscar un puntet d'avantatge: fer més petit el camp. No és una cosa nova, per descomptat. Abans que ell, a 'la Catedral' també ho havien fet Clemente i Luis Fernández. Malgrat això, va ser tan precipitat que Teixeira Vitienes, en la revisió prèvia, es va adonar -era massa evident- i va manar, d'immediat, tornar a pintar les línies de banda on han estat durant tot l'any, donat que no es poden modificar durant tota la temporada sense permís.

Aquest detall i el retorn morbós de Valverde, Lacruz i Lafuente a San Mamés, van marcar els minuts previs al partit perquè després, al camp, va tornar a ser una batalla física més que una altra cosa. Valverde va apostar per oxigenar alguns dels seus homes pensant en la Lliga i Caparrós, per posar centímetres i quilos per recompondre un equip amb uns números molt pobres al seu camp. Davant de la il·lusió blanc-i-blava, la força dels 'lleons' per recuperar l'autoestima d'un equip necessitat de victòries.

Els primers 45 minuts van tenir ocasions a les dues porteries, però també coratge i molta tensió. A falta d'oportunitats clares, Teixeira Vitienes va mirar cap a un altre costat en un parell de jugades complicades a cadascuna de les àrees. Va caure Aduriz amb Moha, en una, i Jonathan Soriano i Ustaritz a l'altra, però no va passar res. Yeste també va desaprofitar una altra en un clar mà a mà amb Lafuente i poc més perquè hi havia més pressió i intensitat que joc fluid i encert.

Després del descans, Valverde va decidir que havia arribat el moment de manar definitivament en el partit i va posar a escalfar a Tamudo i De la Peña, però Caparrós va moure fitxa abans i va treure a Javi Martínez en lloc d'un cansat Tiko. Va ser un gest de complicitat del tècnic blanc-i-blau perquè els feia entrar i sortir, alternativament de la banqueta, igual que a Chica i Moisés.

El partit va anar consumint minuts sense encert fins que Jonathan es va trobar amb una pilota que li va caure des del seu propi camp i en dos tocs magistrals la va acomodar i va superar a Aranzubia en la seva sortida. Era el 0-1 i el puntet de màgia que necessitava l'Espanyol per començar a sentir-se còmode al camp. Els següents minuts van ser un constant setge a la recerca del segon però la pilota, entre rebots i rebutjos, es va negar a entrar. Sí que ho va fer, en canvi, en la porteria de Lafuente quan Susaeta va aprofitar un xut llunyà per aconseguir la igualada. Llavors sí que Valverde va posar al camp a De la Peña i Tamudo a la recerca de més control en els últims minuts, però no estava el partit per massa floritures, menys per seguir sent un descontrolat passa-carrers amunt i avall.

Qui som - Contacte - RSS