L'Espanyol prolonga la seva fantàstica ratxa amb un bany de joc al Reial Madrid (2-1)

RCD Espanyol. 21-10-07, 00:21.

Tant parlar de seleccions, de viatges, d'oportunitats i d'estat de gràcia i resultarà que és veritat. La sensació era que l'Espanyol anava cap amunt i el Madrid llanguia després d'una arrencada espectacular, malgrat que encara no coneixia la derrota a la Lliga. Ara, sí. El líder ha caigut i apreta la classificació una mica més.

Abans del partit, tothom es preguntava a qui li pesaria més l'absència dels internacionals durant gairebé 10 dies. Curiós. Curiós, fins i tot, perquè en aquest debat també entrava l'Espanyol. Des del segle passat no s'havia donat una circumstància similar. Tres de l'Espanyol per dos del Madrid a la selecció, un altre amb la Sub-19 i un més, amb la Sèrbia de Clemente. Sí, senyor. Aquest debat havia derivat, fins i tot, cap a les lesions d'un parell de jugadors del Madrid (Heinze i Robben) i l'absència de dos més per decisió tècnica (Robinho i Baptista) ja que van arribar gairebé a l'hora de viatjar cap a Barcelona. Schuster va fer una aposta de seguretat, d'ofici, de força, d'estat físic que es va trencar en el primer minut. Si el que volia era contemporitzar el joc i buscar la velocitat de les seves puntes es va endur un desengany només sortir del vestidor perquè una mica més enllà del primer minut, Luis García va posar al cap de Riera un còrner matemàtic i el de Manacor, en un estat de gràcia i efectivitat extraordinari, va aconseguir un cop de cap rotund, sec, impecable al qual no va poder respondre Casillas.

Primer minut, primer gol, primer avís, primer encert local i primer empipament visitant, quan encara no s'havien tret el fred de sobre en un partit que es presumia igualat i amb l'ambició com a bandera dels dos equips.

Poc abans de començar, el Madrid sabia que amb una victòria posaria distància entre els seus perseguidors i l'Espanyol, que podria quedar-se en els llocs nobles de la taula i acostar-se un esglaó més a l'Olimp de la lliga. El gol matiner de Riera va trencar l'esperança d'uns i va encoratjar el somni d'altres.

Al Madrid li va costar despertar-se, però ho va fer amb intenció encara que sense encert. Un llançament llunyà de Sneijder i un parell de rematades de Raúl va ser l'escàs bagatge de la primera part. L'Espanyol, per contra, se sentia còmode sobre el camp i intentava coses inversemblants com una rematada des del mig del camp de Luis García o un de taló de Tamudo.

El partit va entrar en una altra dimensió quan el capità blanc-i-blau va aconseguir un golàs espectacular en el minut 52. Valdo se la va posar en avantatge i Tamudo es va inventar una rematada de classe, aixecant la pilota amb un toc tan subtil i precís que es va alentir a l'aire, va evitar el salt de Casillas i es va esmunyir mansament a la porteria blanca. Increïble. El seu gol 116 a la Lliga quedarà emmarcat com un dels més extraordinaris que ha aconseguit. Ja ho dirà ell quan li preguntin o quan s'adoni de la rellevància i l'exquisidesa que ha aconseguit.

Des d'aquest instant el partit ja només va tenir un color i un carrusel d'oportunitats del costat local, encara que tot el que havia estat encert prèviament es va tornar en imprecisions en l'últim centímetre. Tamudo va tenir un parell d'ocasions més, fins i tot Luis García i Valdo van disposar de les seves, però va ser Sergio Ramos, amb una rematada acrobàtica, el que va retallar distàncies en el minut 90, aprofitant el primer còrner que va llançar el Madrid en el partit. El segon va arribar un minut més tard i va suposar un altre injust sobresalt, però res més. L'Espanyol acabava de sumar tres punts més i aconseguia la seva quarta victòria consecutiva que ratifica el seu estat de gràcia després de superar a Sevilla, Deportivo, València i Madrid. Gairebé res. Quin mes...

Qui som - Contacte - RSS