L'Espanyol remunta al Calderón i acaba l'any en zona Champions

RCD Espanyol. 23-12-07, 20:11.

El que havia d'haver estat un partit prenadalenc, d'aquests dolços, ple de pau i bons desitjos, es va convertir durant molts minuts en un partit sense treva entre dos equips que es resisteixen a caure de la zona noble de la taula. Just el tipus de partits que vol l'Espanyol, "de tralla", com li agrada dir a Valverde. I en aquesta guerra, els blanc-i-blaus es mouen amb solvència com van demostrar al Calderón amb una victòria que els torna a zona de Champions i que tanca un 2007 brillantíssim.

L'Espanyol va començar manant territorialment i acostant-se amb relativa freqüència a la porteria d'Abbiati, en un signe inequívoc que no oferiria cap concessió a un equip que el superava en la taula per un punt. De fet, Kameni va ser un mer espectador durant la primera meitat, fins al punt que no va tenir més treball que rebutjar atropelladament una mala cessió de Torrejón i recollir, molt més tard, la pilota de dins de la porteria en el llançament inapel·lable de Simao.

Des de l'inici i, fins aleshores, van ocórrer moltes coses. I totes molt accelerades. Des d'una caiguda de Tamudo dins l'àrea, passant per una claríssima oportunitat de Coro que va avortar Abbiati amb el peu, fins a un gol anul·lat al de Banyoles pocs segons més tard per fora de joc. També va succeir que l'Atlético no trobava la manera de superar a l'ordenada defensa blanc-i-blava per molt que es moguessin en atac el Kun Agüero, Maxi, Simao o Forlán. I va succeir que els blanc-i-vermells van treure la ràbia d'equip dur immediatament després de la vermella que va veure Agüero. Torrejón li va fer una entrada poc aparatosa per darrere, però el Kun es va tornar i li va deixar anar una manotada en tota la cara al de Mataró. L'àrbitre estava davant i va sancionar amb groga la falta del català i, amb vermella, la de l'argentí enmig d'un mar de protestes.

El partit va cobrar una altra dimensió des d'aquest moment perquè l'Atlético va viure amagat i confiant tot a la velocitat de la resta de les seves puntes. I així, en una discutidíssima falta a la vora de l'àrea, va néixer el gol de Simao. Segon en tres dies.

El cert és que el temible Atlético, de xut fàcil i eficàcia reconeguda en atac, no va estar fi. L'Espanyol va ser capaç de lligar de mans els seus previsibles moviments i fins a la grada va viure amb temor cada acció visitant. De fet, el camp es va silenciar per una claríssima mà dins l'àrea d'un defensa local a l'intentar rebutjar un córner.

Després del descans, Valverde, que havia fet escalfar a De la Peña des del final de la primera meitat, el va treure en una jugada d'atac en la qual Tamudo, en el segon pal va aprofitar una badada defensiva local per empatar el partit.

Encara acusant el cop anímic, Pernía va enderrocar per darrere a Tamudo i va veure la segona groga. Amb nou al camp i empatats, l'Atlético va voler claudicar d'immediat. Sabia que, per aquí se li escaparia el partit. Aguirre va posar al camp a Antonio López per recompondre les seves línies, mentre De la Peña començava a dibuixar precisos passis per proveir a Coro, Luis i Tamudo. Forlán va voler demostrar la seva extraordinària qualitat i, en alguna acció individual, encara va aconseguir animar a un estadi que volia que el partit acabés amb dignitat.

Abbiati va cobrar protagonisme a la segona meitat amb un parell d'intervencions de mèrit, sobretot, una a peus de Tamudo en la recta final del partit i quan el seu equip es defensava amb tots els seus efectius dins el seu camp. Valverde va posar encara més pólvora al camp amb l'entrada de Jonathan Soriano. El gol rondava la porteria d'Abbiati i va arribar en el 84, quan De la Peña va dibuixar una excel·lent passada per a Luis García i, aquest, no va perdonar. L'1-2 final col·loca una altra vegada a l'Espanyol en Champions i premia l'extraordinari treball blanc-i-blau.

Qui som - Contacte - RSS